«El cant dels àngels» obra de William Bouguereau (Segle XIX). Sovint, a la cultura europea, la música ha estat associada a allò celestial
La música és l'art que es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació —en simultaneïtat o en successió— dels sons, produïts per veus humanes o per instruments, a la recerca de la bellesa formal i/o de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, i produint missatges dotats d'unitat, continuïtat i coherència.
Les seves manifestacions s'acostumen a sotmetre a dictats que tenen validesa dins d'un context cultural concret, tot i que des del segle XVIII s'ha dit sovint que la música és un llenguatge universal, idea que ja es troba en el poeta Samuel Rogers, en Christopher North[1] i en Carl Maria von Weber[2] (aquests darrers ja en ple Romanticisme). Habitualment aquestes normes són les de la melodia i les del ritme (i del timbre); i a les societats occidentals, també les de l'harmonia.
En algunes manifestacions musicals no s'aprecia una voluntat veritablement artística —entesa com a vinculació a uns principis estètics, voluntat de sotmetre l'espectador / oient a una experiència estètica—; per tant, existeixen manifestacions musicals que són més aviat formes de comunicació i manifestacions culturals no necessàriament (ni prioritàriament) artístiques. La primera voluntat de la música no sempre és l'artística.
Com a art sonora, requereix de dos moments o processos creatius per viatjar del creador al receptor o oient: la composició i la interpretació. Malgrat que en alguns casos —com la improvisació— ambdós poden estar indissolublement units, no per això deixen de ser dues fases diferents però del tot necessàries, àdhuc en els repertoris tradicionals.
La música ha acompanyat les societats humanes des dels seus orígens, amb formes, funcions, manifestacions i productes molt diversos, segons cada context i moment. L'expressió musical és una constant de l'espècie humana malgrat que el camp semàntic del mot no sigui plenament coincident a tot arreu i en totes les llengües com en el cas de l'àrea islàmica de llengua àrab en què no inclou el cant a la mesquita[3]
Alguns corrents filosòfics han posat l'èmfasi en el seu caràcter efímer i en el fet que només existeix veritablement en el moment en què sona. Per això adquireix tanta importància l'estudi dels elements que permeten fixar-la; tradicionalment ha estat la notació i més modernament l'enregistrament; per a altres, la societat en què es donen els processos que la integren.
Ha estat sobretot l'etnomusicologia la que ha posat l'accent en el fet que la música no és sols —o potser no és tant— un producte —de la composició i la interpretació— sinó que més aviat —i sobretot— és un procés, un conjunt de processos, d'accions humanes que es donen en la societat.[nota 1] Paral·lelament, ha destacat el paper que té la música com a creadora de consciència de grup i d'identitats col·lectives, com en els himnes nacionals, religiosos o esportius.
A part de constituir l'essència de fenòmens ben vius a la nostra cultura com el concert i els enregistraments, la música continua servint a una considerable varietat de funcions vinculades als rituals, a la coordinació del moviment corporal, la comunicació, la socialització, etc., a més de l'entreteniment o l'oci.
Referències[]
Notes[]
- ↑ Això porta a Christopher Small a parlar del verb musicar en lloc del substantiu música Sibertrans
| Aquest article conté contingut CC-BY-SA de l'article "Música" de la Viquipèdia (autors). |